Cada vez resulta más dificil educar a los niños...
Este video que os he insertado tiene una duración de unos 20 minutos.
En él un Juez del Tribunal de Menores hace una reflexión basada tanto en su experiencia en el tribunal como en la de padre de familia de dos adolescentes.
Me ha sorprendido gratamente y admiro la sencillez con la que nos describe como los niños, en muchos casos, tienen tomadas las riendas de la unidad familiar.
Conozco muchos casos en los que se cumple fielmente lo que explica pero dejo los ejemplos de manual de "supernani" para otra entrada de mi blog.
Saludos.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
5 comentarios:
Hola Alicia.
M’acabo d’adonar que existeixes. Bé, no que existeixes sinó que tens un blog. Buscant, he vist que en alguns dels teus comentaris afegies l’adreça d’aquest blog però no sé per què la informació no l’havia memoritzat. Ha estat veient els vídeos de l’Alberto que en el meu camp visual s’han creuat “Los siete Magníficos” i el nom ha cridat la meva curiositat.
M’ha fet somriure que una dona de 35 anys i empresària sigui tan valenta com per tenir família nombrosa. Has de ser una raresa en el teu entorn, no? Ahir a partir d’un comentari de la radio li vaig explicar al meu fill què fèiem al carrer la colla d’amics quan jo tenia la seva edat. Ell es va quedar molt parat de la quantitat de criatures que érem. “Es que tenir tres fills en aquells temps era molt normal. El “bitxo raro” era el fill únic” Li costava entendre com es podien “mantenir” tants fills. “Perquè teníem menys coses i ens encara no ens havíem creat tantes necessitats. Vivíem amb molt menys” Per al meu fill també ets una mena d’heroïna.
Ja fa temps que el vídeo del jutge de menors de Granada corre per internet. Al blog de l’homellop també està penjat. Ha passat el temps suficient com per que es doni la modificació de l’article 154 del codi civil, el que anomena el jutge. El sentit comú l’han “reformat”
"Si los hijos tuvieren suficiente juicio deberán ser oídos siempre antes de adoptar decisiones que les afecten"
"Los padres podrán en el ejercicio de su potestad recabar el auxilio de la autoridad. Podrán también corregir razonable y moderadamente a los hijos"
Aquest article, en el que es dona la potestat legal de “corregir razonable y moderadamente a los hijos” ha patit canvis. Sembla mentida que s’hagi de donar forma legal a una potestat que hauria de estar intrínseca en la condició de pare, no? En lloc d’aquesta potestat l’article diu:
"La patria potestad se ejercerá siempre en beneficio de los hijos, de acuerdo con su personalidad y con respeto a la integridad física y psicológica"
“Los padres podrán, en el ejercicio de su potestad, recabar el auxilio de la autoridad”.
Se'm fa impossible de comprendre com algú pot interpretar que la redacció (ara reformada) de l'art. 154, del codi civil, autoritzava als pares a maltractar els fills. Si algun dubte hagués sobre el que el legislador originari va voler dir amb les paraules "raonable" i "moderadament", no hi ha més que acudir a l'article 3.1 del propi codi, per a concloure que els maltractaments estan exclosos d'aquest article. A més, segons el Codi Penal, el càstig físic a menors per part dels pares porta aparellades penes de presó d'entre dos i cinc anys, sempre que suposi una lesió «que menyscabi la integritat corporal o la salut física i mental» del nen.
Quant a la nova redacció em van venir al cap diverses preguntes, per exemple: que s'entén per integritat física?, es menyscaba la integritat física per una palmada en les natges d'un menor, que no li deixa petjada? I encara més complicat, que s'entén per integritat psíquica? es menyscaba la integritat psíquica d'un menor quan se li critica una conducta inadequada? i quan se li tira en cara que treballa poc i que porta males notes? i quan no se li compra la roba de marca que duen els seus amics i s'ell sent que se li fa quedar malament amb el grup d'adolescents?
Insisteixo. No crec, de cap manera, que la redacció de l'Art. 154 del Codi Civil emparés cap tipus de maltractament i qui ho interpreti així crec que s'equivoca. Quant a la correcció dels fills, estic convençuda que no és un dret dels pares, sinó més aviat una obligació, doncs entre les obligacions dels pares (i al mateix nivell d'importància que la de donar aliments, vestit i allotjament), està la d'educar els seus fills i per a educar, en determinades ocasions, cal fer ús, MODERAT I RAONABLE, de l'autoritat, com diu el jutge de Granada. Una autoritat , que si tot va com ha d’anar, si els fills se senten estimats, és una autoritat moral.
Avui dia, molts pares es troben amb que no saben com educar als seus fills: d'una banda no disposen (o no li dediquen), el temps necessari, i per una altra, als menors se'ls bombardeja amb informació que la seva falta de maduresa els impedeix processar com cal. Què passarà? Doncs que quan un progenitor amenaci al menor amb un donar-li una plantofada o amb castigar-li, aquest amenaçarà el seu pare o mare amb denunciar-li. I com tots els pares espanyols no han estudiat les mateixes tècniques pedagògiques que els tècnics que han assessorat als nostres legisladors, es troben amb que no saben portar la situació i opten per deixar fer.
Moltes escoles i instituts són avui ingovernables per la falta de disciplina i la mesura aprovada per les Corts només dificultarà encara més la recuperació de la disciplina. No es tracta d'un preu a pagar per perseguir el maltractament, tal i com ens volen vendre, ja que aquest està ja penalitzat en la Llei i, per tant, no estava emparat per l'article 154 del CC . No obstant això el políticament correcte, que generalment és el més simple i el que eludeix entrar en el fons de les coses, és agafar-se a una proposta de les Nacions Unides que està pensada per a països en els quals els menors no solament són sotmesos a maltractaments, sinó fins i tot a situacions d'esclavitud. No es d’estranyar que aquesta modificació s’hagui fet a través de la modificació de la Llei d’adopció i no del propi Codi Civil.
Comences el teu post dient que cada vegada és més difícil educar als nostres fills. Jo crec que ho està sent perquè ens preocupa fer-lo malament i constantment ens estem qüestionant la nostra labor. Tenim tanta por d'equivocar-nos que dubtem dels nostres actes, en comptes de guiar-nos pel instino i el sentit comú del jutge de Granada.
En la meva casa, la major eina d'educació ha estat la Llibertat presa com el major exercici de responsabilitat que pot practicar un nen (i un adult) . I el sentit comú, sens dubte. A pesar de tots els errors comesos, molts sens dubte (d'això no ens lliurem ningú) no em queixo del resultat.
Et felicito pel teu blog i per la teva nombrosa família. No dubto que ets una superwoman. La Carta a los Reyes Magos m’ha agradat molt.
Fins una altra!
Carme Martín
El que es la Alicia es una persona generosa que prefereix tirar endavant els seus fills encara que tingui que prescindir de algunes comoditats.
Ay quan tens que fer alguna cosa, el cost sempre es multiplica per el numero de membres de la casa (siete magnificos) fent que moltes vegades no es pugui fer.
I els ajuts, molts de diners en propaganda i poca cosa mes.
Ja ho sabem pro tu també saps que val la pena l’esforç.
Res, jo volia felicitar te per la teva opció i desitjar-te molta sort.
I no et preocupis tant de la educació de les teves filles que amb el teu exemple de segur que tindran un bon model.
Entenem que teniu feina i no podeu fer entrades pro de tan en tant aniré fent una visita a aquesta magnifica mare a veure que diu.
Salutacions des de Canyamars.
Hola Carme, hola Albert.
Primer de tot vull donar-vos les gracies per haver dedicat temps a llegir el meu blog i contestar-me.
En segon lloc demanar-vos disculpes donat que, aquest últims dies, estic molt enfeinada i no us he dedicat temps com us mereixeu per la vostra aportació.
Aquest cap de setmana ens (a vostres i a mi) dedicaré una bona estona. Així que ara només faré una petita aportació.
Carme, tens molta raó dient que la llei no podia donar a entendre que es pogués maltractar als fills. I que aquests canvis intentant puntualitzar totes les possibles interpretacions fa qüestionar-se la definició (quasi literària) de cada una de les seves paraules.
També es cert que la nostra por com a pares (volent ser democràtics i conciliadors, complaents i justos) ens fa dubtar. I aquests dubtes fan que no gosem imposar-nos (entenent que hi ha una jerarquia i tenim unes obligacions - "un gran poder implica una gran responsabilitat") i els nens, que son molt llestos i ràpids, entenen i n'aprofiten per guanyar-nos per la ma.
Albert, gracies per el teu comentari. Únicament intento traslladar la meva forma de pensar i fer de la meva mare. Ella si que ha estat (i encara ho es) un gran exemple de generositat. Una dona lluitadora i pacient. Però del seu exemple, possiblement, us en parli un altre dia. Realment no valores els pares fins que tu te’n converteixes i t'hi troves amb els seus problemes.
Gracies a tots dos per els vostres compliments. En el nostres cas (el meu marit i jo) no està clar si som atrevits i generosos o temeraris i egoistes (egoistes per voler anar a totes i no comptar el que les nostres filles puguin patir o pensar en el futur). No se... el temps ens ho dirà.
Fins després,
Alicia VDL
Ja pots estar ben tranqui-la que les teves filles no patiran per res relacionat amb el fet de ser molta colla, mes al contrari.
De ben segur que no canviaran res de material per un germà.
Els fills únics i els que ho tenen tot no son gaire mes feliços , per mot que tinguem sempre desitgem altre cosa.
No es la vostra tasca omplir-los de trastos i chuches, la vostra tasca es omplir-les de amor i educar-les segons els vostres valors.
I això segur que ho feu molt be.
Gracies Albert. Jo tinc dos germans i mai de la vida m’he plantejat que pogués tenir més coses si ells no estiguessin.
He jugat (a cotxes, es clar perquè son nens) fins cansar-me. Quan passa alguna cosa tots i correm... Es genial i això no te preu.
La dificultat es:
1. L’entorn social que ens envolta. Les famílies ara son més petites i això ens converteix en "bitxos raros" (com podeu imaginar això m’enorgulleix). El dia te 24 hores de les que 8 dedico a dormir /descansar, unes 12 a treballar... així que la resta les hi haig de repartir segons les necessitats entre tots set i es complicat. En una ocasió a la Escola una persona em va dir que jo havia de cuidar de cada una d’elles com si foren filles úniques... Lògicament ho intento però si realment ho aconseguís em posaria una capa i intentaria volar!
2. Els mitjans de comunicació, la societat, fa que els nens estiguin sota la influencia d'un mon molt materialista. I aquí es on nosaltres tindrem la mancança. Treballem tots dos pero els nostres recursos son normals així que ens hem d’estar de moltes “pijades”. Imagineu la meva cara quan 3 o 4 nenes venen de l’Escola molt contentes dient “mira mama tenim una excursió”. Penso: Ostres 4 per 20 son 80! Però contesto: Ai! Que bé! us ho passareu genial...
Res que tenir la meva família es genial i no la canviaria per res del mon.
Fins una altra que haig de anar-les a buscar al cole.
Publicar un comentario